El Lincoln Center de Nova York estrena un documental sobre Carmen Amaya. - Andy Robinson. La Vanguardia – Diumenge 12 de gener de 2003 –.

“Queen of de gypsies” de Jocelyn Ajami, mostra la dimensió humana i artística de la bailaora del Somorrostro.

Nova York – La genial bailaora Carmen Amaya (Barcelona, ​​1913 - Begur 1963) torna a acaparar l'atenció de Nova York. Aquest cap de setmana, el Lincoln Center presenta el documental Queen of the Gypsies, un retrat cinematogràfic amb el qual la seva autora, la veneçolana-nord-americana Jocelyn Ajami, pretén desafiar i alhora acollir l'estereotip del flamenc.

Després d'abandonar Espanya, en esclatar la guerra civil, Carmen Amaya -gitana del Somorrostro barceloní- va causar sensació a Nova York als anys quaranta, recorda Ajami passant en qüestió de mesos de clubs com el Beachcomber a Midtwon, al prestigiós auditori de Carnegie Hall. Va ser convidada per Roosvelt per actuar a la Casa Blanca, va ballar per Clark Gable i va omplir el Hollywood Bowl. Va protagonitzar diverses pel·lícules més o menys folklòriques, entre elles Piernas de plata i Carmen Amaya y sus muchachos. "En algun moment va arribar a cobrar 2.000 dòlars per setmana a Nova York" diu la directora d'origen àrab. "Hi va haver un públic molt receptiu al flamenc en aquells anys i el torna a haver-- potser més que a Espanya - perquè vénen molts artistes", diu.

Prova d'això és el primer contacte d'Ajami - que anteriorment havia realitzat dos documentals, Jihad i Oasis of Peace, sobre els conflictes de l'Orient Mitjà - amb el flamenc, després d'una actuació de Omayra Amaya - neboda de Carmen- en un local de Boston. Impressionada, Ajami es va interessar pel ball flamenc i va fer Gipsy heart, basat en les actuacions de Omayra, que es va estrenar el 1998.

Després va decidir emprendre el projecte més ambiciós d'un documental històric sobre Carmen Amaya. La seva pretensió, afirma, era de la de "fer una pel·lícula amb interès humà a més de didàctica"

Carmen Amaya es va fer a si mateixa, ja que "era una dona amb un motor en el seu cor". La pel·lícula, de vuitanta minuts de durada, es va estrenar a Boston al mes d'octubre i va esgotar les entrades en la seva primera sessió al Lincoln Center de Nova York el passat divendres. Tornarà a projectar-se el dissabte com a part del programa espanyol i llatinoamericà de Dance on camera, un festival dedicat a la representació del ball i la coreografia al cinema.

A més de les entrevistes que va mantenir a Catalunya amb membres de la família de la bailaora, Ajami ha elaborat seva pel·lícula a partir d'imatges d'arxiu comprades -després de llargs regatejos, diu - als grans estudis de Hollywood Universal i MGM. Fins i tot sota la mirada de Hollywood, Amaya va aconseguir superar el tòpic, diu. "Era molt atrevida. Va improvisar. Va ballar amb pantalons ". "Comprenc que la gent a Barcelona a vegades li irritin els estereotips, però hi ha una realitat, el gitano balla i canta flamenc amb un motiu com l'afroamericà i el jazz o el blues", diu. En qualsevol cas, la seqüència inèdita als EUA - el multitudinari enterrament d'Amaya a Begur el 1963, motiu d'una espècie de pelegrinatge a la qual van acudir al voltant de 20.000 persones - va tenir orígens molt catalans: "Vaig estar en un cafè francès a Manhattan; vaig veure a un senyor que menjava trossos de tomàquet sobre una torrada i vaig pensar: aquest deu ser català ". Era Francesc Furriol, un barceloní que estiuejava a Begur.

"Francesc em va posar en contacte amb el periodista Lluís Molinas i a través d'ell vaig viatjar a Begur, on vaig aconseguir les seqüències del funeral", explica.