Carmen Amaya va irrompre triomfalment al parc de María Luisa – ABC, 23 de setembre de 1959 –

Quan ens enfrontem amb l'espectacle de Carmen Amaya sorgeix en nosaltres l'etern problema de l'expressió artística de les dues Andalusies. La ballarina internacionalment famosa té duende. És indubtable, un duende que no ha passejat pels marges del Guadalquivir, sinó mes bé pels racons amagats de l'Albaicín i les altures del Sacromonte. La dansa andalusa sorgeix amb unes característiques especials d'Andalusia, l'Alta, diferent en grau temperamental i en formes expressives de la qual representa, en el panorama general de la dansa espanyola, el ball de la nostra Andalusia bètica. Foc i passió, rauxa i dinamisme - Carmen la dinàmica- com anomenava a la Amaya, Freda Pitt al Daily Mail-, s'amansen en aquestes latituds per adquirir un altre clima de temprança.

Vam veure una Carmen Amaya tal com és mundialment coneguda. Com en les crítiques estrangeres ens ha estat presentada. És a dir, una ballarina d'explosiva personalitat. Iniciat l'espectacle amb La Revoltosa, el preludi va servir de pòrtic al ballet espanyol, vam poder admirar a Carmen Mota, secundada pels elements de la companyia, en tres danses: l'intermedio de Goyescas, de Granados, delicadament presentats, el Bolero de la cachucha d'A. Currás, i les seguidillas d'Albéniz. Preciosa versió la d'aquesta última obra, on el joc de les castanyoles - en diàleg fluid i brillant - va ressaltar notablement. També vam admirar a Carmen Mota a El toreador y la andaluza, d'Antón Rubinstein, el compositor rus que va veure Espanya a través de la mentalitat romàntica de la seva època. El pintoresquisme a la partitura s'orienta, més que a temes pròpiament meridionals, als aires de l'altiplà, amb sobris traços de dansa de l'interior. Las Hojas Verdes, cançó popular castellana, transcrita i harmonitzada pel mestre Currás, va donar nova oportunitat a Carmen Mota i a Isidro López de lluir les seves dots coreogràfiques. Gràcia i finor en el gest ens assenyalen a Carmen Mota com una gran ballarina de clàssic tall espanyol.

Carmen Amaya actua en la primera part del programa, amb un Embrujo del fandango que va arrencar ovacions tancades - una molt forta va acollir la seva presència a l'escenari -; acreditar les seves ja famoses condicions excepcionals de ballarina amb una forta personalitat quan el seu taloneig arrenca no sabem quins sortilegis especials. Espectacular i impressionant el seu zapateado del final de Las Bodas de Luis Alonso, de Giménez, que juntament amb El Baile de Luis Alonso tancava aquest primer espai de l'actuació. En ambdues obres va estar meravellosament secundada per la seva companyia.

La resta del programa s'ajustava a un criteri eminentment popular. L'iniciaven unes malaguenyes, seguides de les bulerías, que va cantar la mateixa Carmen, en les que s'acompanya pel taloneig dels seus peus excepcionals. Amb raó s'havia destacat per crítics d'altres latituds, que l'artista espanyola ballava asseguda, acompanyada per les palmes de quatre figures masculines del seu "ballet ". Aires de Zaragoza es titula la jota, de magnífica presentació, inclosa en el repertori, molt aplaudida pel públic. José Motos, excel·lent guitarrista, va oferir un sol de seguiriyas, que va haver de perllongar davant les ovacions del públic.

Carmen Amaya va tancar amb gran èxit el programa interpretant unes alegrías, el final - un sol de l'artista que va realitzar inaudites ostentacions de facultats - va ser llargament ovacionat pel nombrosíssim públic. El ple de gom a gom, justifica la fama que precedeix a la cèlebre ballarina espanyola i el seu ballet.

Diari ABC, 23 de setembre de 1959 –.