Carmen Amaya - Bailaora Universal! - Novembre 1963

Pobre Carmen Amaya! Ella s'havia reclòs a la seva caseta de Begur, obeint al doctor Puigvert.

- Un repòs absolut, Carme.

- Davant l'eminent uròleg la famosa "estrella" havia ofert un últim recital a la Costa Brava

- És la meva vida metge!

Va ballar per a un grup d'amics, potser la ballarina pressentia alguna cosa. Les mateixes guitarres que van acompanyar la Amaya, llueixen crespons negres.

Veient ballar darrerament al nostre Teatre Barcelona, ​​una senyora, dirigint-se al seu espòs va comentar: "Es l'única dona que pot lluir uns pantalons".

Carmen Amaya ha estat única. Ella s'emporta a la tomba el sortilegi del seu ball. Tenia el seu "duende" aquesta gitaneta del Somorrostro. Era una noia amb dos pams d'altura i en els "colmaos" de Drassanes formava rotllana.

Vam ser-hi quan es va inaugurar en el primer tram del Passeig Marítim una font que porta el seu nom: el novembre de 1959.

L'"estrella" portava unes pells blanques. Era un matí assolellat. S'havia desplaçat expressament des de França. Ploren tots els gitanos a la seva reina ... Al costat de la font hi havia moltes guitarres, sense vinya, i uns rostres apergaminats.

La Carmen gitaneta anava amb els seus "Hermanillos" a beure a aquesta font. Caiguda la tarda ballava a la sorra amb peus, mans, amb el cos, amb l'ànima. Davant del mar, les onades anaven a trencar en la humil barraca. Un mar que la portaria lluny i l'omplenaria d'honors. Va ballar a la Casa Blanca, a Whashington. Juan Antonio Agüero, "paio" acompanyava a la guitarra a la ballarina, i se la va guanyar pel cor. Es van casar. L'enllaç es va verificar en la petita església parroquial de Santa Mònica, unint-los el reverend Juan Guilera. En un dels desplaçaments a la nostra ciutat, assabentant-se Carmen Amaya que el sacerdot que els havia casat estava malalt, van passar a visitar-lo.

Hi havia triomfat rotundament a Estats Units, cada any se l'esperava.

Una vegada va dir:

-Desitjo arribar a la meva Espanya per menjar "papas" ...

Londres, i especialment la seva crítica assabentada, deia d'ella que en les "soleares" cap com ella.

Ballava amb un ritme centellejant, subjugador, però dins de rigorosos cànons.

-El meu pare tocava la guitarra - confessava Carmen Amaya- arrencant per "bulerías". (Tenia aleshores sis anys.)

A Barcelona es va imposar a la plorada ballarina la Medalla d'Or del Cercle de Belles Arts, per delegació a l'escriptor Don César González Ruano. Va guanyar la fama, amb molt coratge, i sempre amb el pensament posat a Barcelona, ​​a Espanya. Artista universal de cara morena i cabell d'atzabeja, les "soleares" i "bulerías", "in mente", les transmetia al seu pare mort, qui amb una vella guitarra, sent ella molt jove, l'aclamava en les sorres enceses del Somorrostro.

Dona, nena, gran cor, amazona espanyolíssima en les sense batec avingudes novaiorqueses. Descansi en pau del Senyor. - L. SAINZ.